divendres, 20 de setembre del 2013
XERRADA ESTAT PROPI, PENSIONS I PRESTACIONS SOCIALS
Dissabte 21 de setembre a les 19 hores a l'Auditori de
la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat
"És el moment que tots els catalans sumem i fem pinya! "
"Junts som imparables!!!
No hi podeu faltar!!!
Us hi esperem!!!
dijous, 19 de setembre del 2013
Catalunya a Europa després de l’èxit de la Via Catalana
El passat 11 de setembre passarà a la història de Catalunya com la diada que va registrar lamanifestació pacífica més gran d’Europa en les darreres dècades. La foto adjunta és la de la portada de La Vanguardia de la Via Catalana al seu pas pel Passeig de Gràcia: el que havia de ser una única fila... va esdevenir una gran manifestació festiva que omplia tot el passeig com l’any passat!! I així a tants i tants llocs on la via ha estat duplicada o triplicada durant 400 km! La Via Catalana per la independència ha estat un èxit organitzatiu, logístic i mediàtic a escala global, tal com fins i tot ha reconegut el ministre espanyol García-Margallo. El fet que els mitjans espanyols hagin oblidat totalment Gibraltar i Bárcenas, per a concentrar-se cada cop més agressivament contra el procés sobiranista que vivim, demostra fins quin punt a Madrid ja constaten el creixement dels partidaris de l’Estat català. La cadena Ser feia pública una enquesta on donava un 54% a favor del Sí (un 51% l’any passat) contra un 22% a favor del NO (un 24% fa un any) i ni tant sols una possible expulsió de la UE o un possible concert econòmic no alterava aquesta proporció. La Via Catalana que evocava la via bàltica de 1989 ha estat tan impactant que fins i tot els primers ministres de Letònia i Lituània han fet declaracions a favor de reconèixer un estat català si el procés era impecablement pacífic i democràtic: encara no tenim ni data ni pregunta i ja hi ha països amb bona predisposició per la nostra causa!! Els bàltics van estar quasi dos mesos a la intempèrie i saben de què va això: un cop proclamada la independència van passar llargues setmanes sense cap reconeixement (“living in the clouds”), aguantant les amenaces de rebuig de totes bandes (“no entrareu mai a la UE” els deien Miterrand o Thatcher) i amb els tancs russos a la porta. Al final se’n van acabar sortint, perquè Islàndia els va reconèixer i no va passar res. Després Dinamarca, altres països escandinaus, Alemanya... i avui Lituània presideix la UE.
La Via Catalana serà i esdevindrà una referència al món de com un país occidentalpot guanyar la seva llibertat pacíficament i democràticament. Aquest dilluns vaig enviar a tots els diputats del PE, als seus assistents i a tots els grups polítics (unes 7000 persones en total) un email amb vídeos aeris de la Via Catalana, així com també un resum de premsa dels principals mitjans internacionals. He rebut correus, així com també molts comentaris al passadís, d’admiració i felicitació en aquest sentit. Quin contrast amb l’agressió feixista impune del mateix dia 11, que també ha tingut ressò a l’Europa política, a la seu de la Generalitat a Madrid!
En aquest sentit, percebo que les amenaces d’expulsió de la UE que des de Madrid fan a una possible Catalunya independent cada dia són més primes: l’euroescepticisme creix sostingudament a tot el continent, especialment als països del nord d’Europa i, segons com vagin les properes eleccions europees del 2014, és possible que la UE entri en una crisi molt forta a partir de l’any vinent. Avui hi ha països que fins i tot en volen sortir, com és el cas del referèndum que vol plantejar la Gran Bretanya.
Avui les perspectives electorals per a les eleccions europees del 2014 són molt preocupants: a Anglaterra el partit anti-UE UKIP lidera els sondejos d’opinió; aFrança la filla de Le Pen pot esdevenir la segona força; el grillisme pot ressuscitar a Itàlia si hi ha una nova crisi de govern; a Holanda la crisi econòmica desgasta els dos grans partits al govern (liberals i social-demòcrates) i les enquestes les lidera clarament el partit anti-europeu de De Wilders; aEspanya el mapa electoral espanyol es fragmentarà per reflectir la fractura econòmica i social que ja s’ha produït... el populars i els socialistes europeus, així com liberals i verds, perdran diputats en totes direccions, fins al punt que els europeïstes... poden quedar en minoria al proper parlament? Aquest és el fantasma que avui corre per Brussel.les.
El que és segur és que aquesta UE, on els països del sud només volen anar a recollir diners però que en contrapartida no volen fer les reformes que els permetin d’imitar les bones pràctiques dels països del nord, cada dia té menys adeptes a Europa, fins i tot en els partits europeïstes convencionals del centre i del nord d’Europa. És per això que el govern espanyol s’ha quedat sol en les seves amenaces d’expulsió de tot als catalans (de la UE, de la zona euro, de la lliure circulació que proporciona l’espai econòmic europeu, fins i tot de la retirada dels títols universitaris als catalans...): cap govern ni cap institució europea ha volgut repetir aquestes consignes irreals i irrealitzables i el seu silenci és absolutament clamorós, tal com escrivia ahir Salvador Cardús al diari Ara: no es pot prendre la moneda a 7,5 milions d’habitants, de la mateixa manera que no es pot prohibir d’un dia per l’altre la lliure circulació de persones i mercaderies que avui en dia entren i surten al nostre país!
En cas que la Catalunya independent hagués de sortir de la UE el més probable és que hi tornés a entrar molt ràpidament: a Catalunya hi ha 4000 multinacionals que no es deixaran expulsar de la moneda única ni de la lliure circulació. LaVolkswagen, per exemple, avui primera empresa automobilística del món, amb grans inversions i plans d’expansió a la planta de Martorell, trucaria al govern alemany per impedir una bestiesa com aquesta! La mateixa Unió Europea ha finançat durant anys l’expansió del port de Barcelona i el té com a gran primera porta del comerç Àsia-Europa de la Mediterrània: se’m fa difícil de creure que no farà res per evitar una possible expulsió de la UE si Catalunya esdevé independent.
Espanya, d’altra banda, és un país rescatat, desacreditat i fracassat, exemple de moltes de les pitjors pràctiques i polítiques de la UE. Llegiu per exemple l’article del professor madrileny Ignacio Molina publicat al març d’aquest any a l’Instituto Elcano de Madrid (dependent del govern espanyol) sobre la decadència i els errors clamorosos d’Espanya a Europa des del 2000 ençà: Espanya perd totes les cadires importants que ocupava perquè menteix en les seves estadístiques públiques i ja acompanya Bulgària i Grècia a la cua de països influents de la UE. I així aquest any, per exemple, al Parlament Europeu els diputats espanyols de PP i PSOE es queden molt sovint sols i han perdut gloriosament votacions sobre la patent única europea, el reconeixement de Kosovo, el corredor central ferroviari del Pirineu aragonès...
Com va publicar ara fa un any The Economist, el diari més influent del món, sobre les possibilitats d’un veto espanyol a una Escòcia independent, tot mirant de reüll a Catalunya, “una Espanya arruïnada i cada cop més dependent del diner del BCE no podrà vetar res”.
A la UE el lideratge no el dóna la dimensió sinó les bones pràctiques que els altres poden imitar. A Europa volen països que funcionin i cada cop hi ha menys paciència i comprensió pels països on els problemes afloren per totes bandes: atur desbocat, manca de seguretat jurídica, hostilitat depredadora contra els inversors, fracàs escolar, infraestructures arruïnades, bunyols energètics,... la recent pèrdua dels Jocs Olímpics de Madrid, caiguda en primera ronda davant d’Istanbul, demostra fins a quin punt la Marca Espanya està avui desacreditada al món.
A Estrasburg dijous passat els diputats espanyols em miraven amb una altra cara, una cara ben diferent de la condescendència habitual: estupor, incredulitat, astorament, sorpresa... si l’Estat espanyol no ofereix aviat una reforma creïble fortament federalitzant a Catalunya, tal com demanen els editorials dels mitjans més influents del món (Financial Times, per exemple), el xoc de trens està servit. Aquesta possibilitat, però, em sembla molt difícil per no dir impossible, en el context del proper cicle electoral que s’acosta (2014 europees i 2015 municipals al març): no em puc imaginar el PP anant-hi fent concessions als catalans!
En qualsevol cas cal que els catalans ens mantinguem tranquils, serens, sobretot festius i pacífics, sabent fer pinya quan calgui i anant junts cadascú des de la seva posició quan convingui... Keep calm, celebrem l’èxit de la Via Catalana i endavant!
|
¿Por qué en España llaman nazis a los catalanes?
¿Por qué en España llaman nazis a los catalanes?
by Jaume Pros (fuente: la red)
Comparar a los catalanes con los nazis se ha convertido en un recurso habitual en los medios de comunicación nacionalistas españoles. Pero no son sólo los periodistas los que lo hacen. Encontramos políticos españoles de ideologías diversas que también califican así a los catalanes. En conjunto, estos políticos, dejan de lado su posicionamiento ideológico para unir sus voces en contra de Catalunya, su gente y sus aspiraciones colectivas.
Llamar nazi al pueblo catalán tiene, si se me permite, su guasa. Y es que fue el nacionalismo español, encarnado en la figura del general Franco, el que mejores migas hizo con el nazismo de Hitler. Y fue precisamente la Gestapo quien detuvo y entrego al presidente catalán Lluís Companys a Franco para ser fusilado.
Que el españolismo califique de nazi al catalanismo no hay por donde cogerlo. Sólo es necesario analizar por separado el ritual, la simbología y la indumentaria de los sectores radicales nacionalistas españoles y la de los independentistas catalanes, para comprobar que algo no cuadra a la hora de llamar nazis a los segundos.
Hablamos de dos nacionalismos confrontados. El español: uniformizador y unitarista en base a un modelo social, cultural y lingüístico castellano, y el catalán: que defiende su modelo social, cultural y su lengua propia (además de saberse expoliado económicamente). Un nacionalismo —el español— que quiere ser y que el resto también sea, y otro —el catalán— que sólo quiere ser sin imponer nada a nadie.
¿Un pueblo es nazi por el simple hecho de querer decidir democráticamente su futuro? Es más, ¿ser independentista es sinónimo de nazi? ¿Consideran los suecos nazis a los noruegos por qué un día se independizaron? ¿Son nazis los argentinos por haber dejado en el pasado de ser españoles?¿Llamaríamos nazis a los brasileños por qué no quisieron ser portugueses? ¿Son nazis los norteamericanos por haber proclamado su independencia aquel 4 de julio de 1776?
Pero, entonces, ¿Por qué tanta insistencia en identificar a la sociedad catalana con el nazismo? Hay un motivo. Un motivo gravísimo. Y la respuesta ya viene implícita en el hecho de que en el Estado español acusar a los catalanes de nazis y de que actuan como éstos, no esté tipificado penalmente. Eso, no estaría permitido en ninguna democracia occidental.
El objetivo, digámoslo claro, es deshumanizar a la sociedad catalana convirtiéndola en un ente
ideológico abstracto. Se trata de que los ciudadanos españoles dejen de ver a los catalanes como hombres, mujeres y niños, haciendo de ellos una masa uniforme repulsiva.
Se odia lo malo y el nazismo es lo peor. Por lo tanto, si los catalanes son nazis, está permitido —es prácticamente obligatorio— odiarlos. Nada de lo malo que le pueda pasar a los catalanes será reprobable, porque se lo habrán merecido.
Y, ojo, porque capítulo aparte merecen los que asienten con su silencio cómplice. En España grandes defensores de las causas bolivarianas, palestinas o saharauis; con los catalanes, ignorantes. Y ya no digamos del triste y vergonzante papel colaboracionista de los españolistas asentados en Catalunya. Ni una crítica, ni una palabra de reproche a los que insultan a su pueblo. ¿Qué esperarán? ¿Un premio?
Realmente, los que relacionan a los catalanes con los nazis no son mejores que los que promovieron las luchas étnicas entre hutus y tutsis en Rwanda con el posterior genocidio. Los que llaman insistentemente nazis a los catalanes —son los teóricos de una gran España—, se encontrarían como pez en el agua al lado de Slobodan Milošević y en su sueño de crear una gran Serbia.
Por eso no hay compasión ni ningún tipo de escrúpulo cuando se trata de los catalanes. Porque no son hombres, ni mujeres, ni niños. El pueblo catalán sencillamente quiere votar democráticamente y decidir su propio futuro, no el de nadie más. Pero eso es motivo suficiente para ser considerados como nazis por el españolismo mediático y político, y, como tales, deben ser tratados.
Comparar a los catalanes con los nazis se ha convertido en un recurso habitual en los medios de comunicación nacionalistas españoles. Pero no son sólo los periodistas los que lo hacen. Encontramos políticos españoles de ideologías diversas que también califican así a los catalanes. En conjunto, estos políticos, dejan de lado su posicionamiento ideológico para unir sus voces en contra de Catalunya, su gente y sus aspiraciones colectivas.
Llamar nazi al pueblo catalán tiene, si se me permite, su guasa. Y es que fue el nacionalismo español, encarnado en la figura del general Franco, el que mejores migas hizo con el nazismo de Hitler. Y fue precisamente la Gestapo quien detuvo y entrego al presidente catalán Lluís Companys a Franco para ser fusilado.
Que el españolismo califique de nazi al catalanismo no hay por donde cogerlo. Sólo es necesario analizar por separado el ritual, la simbología y la indumentaria de los sectores radicales nacionalistas españoles y la de los independentistas catalanes, para comprobar que algo no cuadra a la hora de llamar nazis a los segundos.
Hablamos de dos nacionalismos confrontados. El español: uniformizador y unitarista en base a un modelo social, cultural y lingüístico castellano, y el catalán: que defiende su modelo social, cultural y su lengua propia (además de saberse expoliado económicamente). Un nacionalismo —el español— que quiere ser y que el resto también sea, y otro —el catalán— que sólo quiere ser sin imponer nada a nadie.
¿Un pueblo es nazi por el simple hecho de querer decidir democráticamente su futuro? Es más, ¿ser independentista es sinónimo de nazi? ¿Consideran los suecos nazis a los noruegos por qué un día se independizaron? ¿Son nazis los argentinos por haber dejado en el pasado de ser españoles?¿Llamaríamos nazis a los brasileños por qué no quisieron ser portugueses? ¿Son nazis los norteamericanos por haber proclamado su independencia aquel 4 de julio de 1776?
Pero, entonces, ¿Por qué tanta insistencia en identificar a la sociedad catalana con el nazismo? Hay un motivo. Un motivo gravísimo. Y la respuesta ya viene implícita en el hecho de que en el Estado español acusar a los catalanes de nazis y de que actuan como éstos, no esté tipificado penalmente. Eso, no estaría permitido en ninguna democracia occidental.
El objetivo, digámoslo claro, es deshumanizar a la sociedad catalana convirtiéndola en un ente
ideológico abstracto. Se trata de que los ciudadanos españoles dejen de ver a los catalanes como hombres, mujeres y niños, haciendo de ellos una masa uniforme repulsiva.
Se odia lo malo y el nazismo es lo peor. Por lo tanto, si los catalanes son nazis, está permitido —es prácticamente obligatorio— odiarlos. Nada de lo malo que le pueda pasar a los catalanes será reprobable, porque se lo habrán merecido.
Y, ojo, porque capítulo aparte merecen los que asienten con su silencio cómplice. En España grandes defensores de las causas bolivarianas, palestinas o saharauis; con los catalanes, ignorantes. Y ya no digamos del triste y vergonzante papel colaboracionista de los españolistas asentados en Catalunya. Ni una crítica, ni una palabra de reproche a los que insultan a su pueblo. ¿Qué esperarán? ¿Un premio?
Realmente, los que relacionan a los catalanes con los nazis no son mejores que los que promovieron las luchas étnicas entre hutus y tutsis en Rwanda con el posterior genocidio. Los que llaman insistentemente nazis a los catalanes —son los teóricos de una gran España—, se encontrarían como pez en el agua al lado de Slobodan Milošević y en su sueño de crear una gran Serbia.
Por eso no hay compasión ni ningún tipo de escrúpulo cuando se trata de los catalanes. Porque no son hombres, ni mujeres, ni niños. El pueblo catalán sencillamente quiere votar democráticamente y decidir su propio futuro, no el de nadie más. Pero eso es motivo suficiente para ser considerados como nazis por el españolismo mediático y político, y, como tales, deben ser tratados.
Verkami: Preparats per decidir. La consulta viatja als Estats Units
Descripció del projecte
EL DOCUMENTAL
El documental Preparats per decidir. La consulta viatja als Estats Units és un dels projectes impulsats per l’associació Dretadecidir.com per tal de donar a conèixer a l’altra banda de l’oceà la situació de Catalunya i la voluntat de la majoria del poble català de celebrar un referèndum per a decidir sobre el seu futur. La intenció és fer el mateix a Europa l’any vinent, si assolim el finançament suficient.
El documental Preparats per decidir. La consulta viatja als Estats Units és un dels projectes impulsats per l’associació Dretadecidir.com per tal de donar a conèixer a l’altra banda de l’oceà la situació de Catalunya i la voluntat de la majoria del poble català de celebrar un referèndum per a decidir sobre el seu futur. La intenció és fer el mateix a Europa l’any vinent, si assolim el finançament suficient.
UN ROADTRIP DE 14.000 KM
Durant tres setmanes, hem fet un recorregut en cotxe més de 25 estats del país (14.000 km en total). Ens hem trobat amb catalans que viuen als Estats Units i hem entrevistat personalitats catalanes residents al país i experts nord-americans en diferents àmbits de la cultura catalana. Durant el viatge, hem passat per New York, Washington, Philadelphia, Atlanta, New Orleans, Las Vegas, Los Angeles, San Francisco i Chicago. Tenim unbloc del viatge on ens heu pogut seguir dia a dia.
Durant tres setmanes, hem fet un recorregut en cotxe més de 25 estats del país (14.000 km en total). Ens hem trobat amb catalans que viuen als Estats Units i hem entrevistat personalitats catalanes residents al país i experts nord-americans en diferents àmbits de la cultura catalana. Durant el viatge, hem passat per New York, Washington, Philadelphia, Atlanta, New Orleans, Las Vegas, Los Angeles, San Francisco i Chicago. Tenim unbloc del viatge on ens heu pogut seguir dia a dia.
ELS PROTAGONISTES
A les diferents ciutats hem entrevistat personalitats com Mary Ann Newman, impulsora de la Fundació Farragut, ex directora del Catalan Center de New York i Creu de Sant Jordi (1998); Jordi Graupera, professor de Filosofia; el president del Catalan Institute of America,Jaume Soler; Gustau Alegret, corresponsal de RAC1 a Washington; Xavier Vilà, corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington; Joan Ramon Resina, cap del departament de literatura espanyola i portuguesa de la Universitat de Stanford; Edward W. Goodson, advocat nord-americà i fundador de l'associació Americans for Catalonia; Allen Buchanan, professor de Filosofia a la Universitat de Duke i expert en temes de secessió; Liz Castro, editora del llibre What’s up with Catalonia?; i Eduard Vallory, politòleg i periodista, entre d’altres.
A les diferents ciutats hem entrevistat personalitats com Mary Ann Newman, impulsora de la Fundació Farragut, ex directora del Catalan Center de New York i Creu de Sant Jordi (1998); Jordi Graupera, professor de Filosofia; el president del Catalan Institute of America,Jaume Soler; Gustau Alegret, corresponsal de RAC1 a Washington; Xavier Vilà, corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington; Joan Ramon Resina, cap del departament de literatura espanyola i portuguesa de la Universitat de Stanford; Edward W. Goodson, advocat nord-americà i fundador de l'associació Americans for Catalonia; Allen Buchanan, professor de Filosofia a la Universitat de Duke i expert en temes de secessió; Liz Castro, editora del llibre What’s up with Catalonia?; i Eduard Vallory, politòleg i periodista, entre d’altres.
A la tornada, ja a Barcelona, també hem entrevistat altres personalitats que habitualment resideixen o han residit fins fa poc als Estats Units, com la professora d'Economia Clara Ponsatí (a la qual el govern espanyol no va renovar la càtedra Príncpe d'Astúries a la Universitat de Georgetown), Sean McKinnon, estudiant nordamericà que va impulsar una recollida de signatures per a donar a conèixer a la Casa Blanca la voluntat del poble català de fer un referèndum, Elisa Martí, expresidenta de la North American Catalan Society (NACS) i Carles Boix, membre del Col·lectiu Wilson i del Consell Assessor per la Transició Nacional..
INTERNACIONALITZANT EL DRET A DECIDIR
També hem anat als capitolis dels estats on hem passat i hem fet l’entrega d’unasamarreta del Barça, juntament amb la còpia de la declaració institucional sobre el dret a decidir del Parlament de Catalunya i el llibre What’s up with Catalonia?, de Liz Castro, que recull diversos articles, en anglès, de personalitats catalanes explicant des de diverses perspectives què està passant a Catalunya.
També hem anat als capitolis dels estats on hem passat i hem fet l’entrega d’unasamarreta del Barça, juntament amb la còpia de la declaració institucional sobre el dret a decidir del Parlament de Catalunya i el llibre What’s up with Catalonia?, de Liz Castro, que recull diversos articles, en anglès, de personalitats catalanes explicant des de diverses perspectives què està passant a Catalunya.
A QUÈ DESTINAREM LES VOSTRES APORTACIONS
Els diners que recollim amb la campanya de micromecenatge es destinaran a cobrir lesdespeses del rodatge als Estats Units, que han estat les següents:
Els diners que recollim amb la campanya de micromecenatge es destinaran a cobrir lesdespeses del rodatge als Estats Units, que han estat les següents:
TRANSPORT I BENZINA: 1.700 €
VOLS: 1.300 €
DIETES: 960 €
MATERIAL DE RODATGE: 400 €
ALLOTJAMENT: 620 €
TOTAL: 4.980 €
VOLS: 1.300 €
DIETES: 960 €
MATERIAL DE RODATGE: 400 €
ALLOTJAMENT: 620 €
TOTAL: 4.980 €
Si superem el pressupost inicial, la diferència es destinarà al rodatge de la segona part dePreparats per decidir. La consulta viatja a Europa. Us animem a aportar el vostre gra de sorra perquè la voluntat de la majoria dels catalans ressoni a Europa.
RODATGE
29/05: NEW YORK. Entrevistes: Mary Ann Newman, Jaume Soler i “Happy hour” de catalans
30/05: NEW YORK. Entrevistes: Jordi Graupera
31/05: PHILADELPHIA/ WASHINGTON. Entrevistes: Xavier Vilà i Gustau Alegret
01/06: WASHINGTON: Entrevista: Raimon Puigjaner (president penya FCB a Washington)
02/06: DURHAM. Entrevista: Allen E Buchanan (Duke University)
03/06: ATLANTA. Entrevista: Meghan Armstrong (Universitat de Georgia)
04/06: NEW ORLEANS: Entrevista: Juan Antonio (professor d’espanyol)
05/06: DALLAS/AUSTIN. Entrevista: Lluís Soler (bioquímic i investigador a la Universitat de Texas, Lubbock)
06/06: VIATGE
07/06: VIATGE
08/06: ARIZONA. Monument Valley / Grand Canyon
09/06: VIATGE
10/06: LOS ANGELES. Entrevista: Jon Unguari (guionista de Hollywood)
11/06: SAN FRANCISCO. Entrevista: Joan Ramon Resina
12/06: SAN FRANCISCO. Entrevistes: Anselm Bossacoma i Edward W.Goodson
13/06: VIATGE
14/06: VIATGE
15/06: CHICAGO. Entrevistes: Francesc Borrull, Angelina Llongueras i Eduard Peris
16/06: MASSACHUSETTS. Entrevista: Liz Castro
17/06: NEW YORK: Eduard Vallory
18/06: NEW YORK: Imatges recurs
29/05: NEW YORK. Entrevistes: Mary Ann Newman, Jaume Soler i “Happy hour” de catalans
30/05: NEW YORK. Entrevistes: Jordi Graupera
31/05: PHILADELPHIA/ WASHINGTON. Entrevistes: Xavier Vilà i Gustau Alegret
01/06: WASHINGTON: Entrevista: Raimon Puigjaner (president penya FCB a Washington)
02/06: DURHAM. Entrevista: Allen E Buchanan (Duke University)
03/06: ATLANTA. Entrevista: Meghan Armstrong (Universitat de Georgia)
04/06: NEW ORLEANS: Entrevista: Juan Antonio (professor d’espanyol)
05/06: DALLAS/AUSTIN. Entrevista: Lluís Soler (bioquímic i investigador a la Universitat de Texas, Lubbock)
06/06: VIATGE
07/06: VIATGE
08/06: ARIZONA. Monument Valley / Grand Canyon
09/06: VIATGE
10/06: LOS ANGELES. Entrevista: Jon Unguari (guionista de Hollywood)
11/06: SAN FRANCISCO. Entrevista: Joan Ramon Resina
12/06: SAN FRANCISCO. Entrevistes: Anselm Bossacoma i Edward W.Goodson
13/06: VIATGE
14/06: VIATGE
15/06: CHICAGO. Entrevistes: Francesc Borrull, Angelina Llongueras i Eduard Peris
16/06: MASSACHUSETTS. Entrevista: Liz Castro
17/06: NEW YORK: Eduard Vallory
18/06: NEW YORK: Imatges recurs
EDICIÓ I TIMING DE PRODUCCIÓ
Ja hem començat a treballar en l’edició del documental. Estem fent el visionat del material i triant el contingut de les entrevistes per a construir el fil conductor del discurs.
Ja hem començat a treballar en l’edició del documental. Estem fent el visionat del material i triant el contingut de les entrevistes per a construir el fil conductor del discurs.
El documental estarà acabat a finals d'octubre. L’estrena es farà a mitjans de novembre (encara hem de concretar data i lloc, però el més segur és que es faci en un teatre amb capacitat per 1.500 persones).
Us hi esperem!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)