03/10/2013 Lluís Corominas
No és senzill saber llegir aquesta nova realitat política, econòmica i social que ens ha pertocat viure. Tot és molt nou, i havíem acumulat tantes seguretats en trenta anys de democràcia recuperada que, ara que tot es mou, no és fàcil trobar el nord. Per això, el més important en aquest moment no és tant encertar el curt termini, ple d’incerteses, sinó treballar amb convicció per allò en el que es creu. Estem davant d’uns anys que marcaran la història de Catalunya, estem davant de canvis estructurals i qui actuï amb tacticisme o volent tapar forats s’equivocarà.
Faig aquest preàmbul per contextualitzar l’anomenada tercera via.
Alguns estem convençuts que Catalunya ha de fer el seu propi camí, confiar en si mateixa i, d’una manera democràtica i cívica, guanyar-se el dret a un Estat propi que ens dugui a la plena sobirania del nostre poble. D’ençà el 2006, s’han anat superant les etapes necessàries perquè el procés acabi essent reeixit. I una d’aquestes etapes és convèncer tots aquells catalans que encara creuen que el govern de l’Estat espanyol, sigui quin sigui el seu color, en un moment o altre farà una proposta convincent d’encaix de Catalunya a Espanya.
D’entrada, dir que qui parla de fronteres, fractures i aïllament internacional sempre és l’Estat espanyol; tot i que fent aquestes afirmacions, ja donen versemblança als nostres anhels. Qualsevol ciutadà català que encara pensi de bona fe que des del govern de Madrid es farà una proposta de finançament, competències i estructura política assumibles, pot creure que l’anomenada “tercera via” pot ser una bona opció. I això és així perquè estem en un escenari nou, perquè el discurs de la por ha quallat en determinats col·lectius, perquè hi ha qui es creu el discurs de la ruptura i apel·la a la part dels sentiments en la relació Catalunya-Espanya.
Però aquesta és una etapa que també superarem. I els hem de demanar a tots els qui, de bona fe o no, creuen en la tercera via, que quan es tanqui la darrera porta, que es tancarà, ells incrementin el gruix dels qui fa temps que no esperem cap senyal i, sobretot, ens ajudin a fer possible que Catalunya disposi d’un Estat propi. Tots hi fem falta. I aquí incloc les anomenades elits a què es refereix el president Mas. Qualsevol societat desenvolupada té elits i grups d’interès o pressió. Catalunya també. I quan tinguem un Estat propi, també; potser no les que tenim ara, però n’hi haurà. Però aquestes no tenen vot doble, i numèricament són minoritàries. I les elits ho són amb relació a la societat, i si la societat es mou i les elits no ho fan, poc futur tenen. El nostre moviment és social, de base. No l’aturaran les elits, ni la política; només les urnes poden acabar desautoritzant-nos.
Per tant, no serveix per a res utilitzar polítics per frenar aquest moviment, o utilitzar elits econòmiques amb una visió curterminista. És cert que la transició entre l’estatus actual i l’Estat propi tindrà un període inicial complex. Però encara és més cert que seguir depenent de les decisions i institucions espanyoles ens ha abocat a la fallida econòmica i a l’angoixa social.
Diàleg amb l’Estat abans, durant i després del procés. Però cap via de diàleg pot aturar el camí perquè, mentrestant, l’Estat ens va omplint de contingut aquesta paraula màgica que es diu DIÀLEG: pressupostos que castiguen els catalans, la LOMCE, atacs a la llengua, deslleialtat institucional, impagaments de la llei de dependència, etc. Potser les elits econòmiques poden aguantar aquesta situació, però els ciutadans que no són de l’elit, no. I reitero: d’elits n’hi haurà sempre, i els hi hem de demanar que ajudin, que facin servir la seva capacitat d’influència en benefici de la majoria de la societat.
Per tant, per als qui esperen el senyal, cap retret: benvinguts! I per als qui s’han volgut fer visibles públicament i que ja són icones referents d’aquesta part de la nostra societat, només un prec: quan no hi hagi cap proposta federal o confederal o similar de l’Estat que avali aquesta tesi, just abans de fixar data i pregunta per la consulta, que ens ajudin. Crec que els hi podem demanar que, igual que ara han fet amb vehemència i presència pública el seu clam, ho facin també a favor de l’Estat propi una vegada constatat que l’Estat espanyol, els únics senyals que ens ha enviat, envia i enviarà, són només per fer més pobres els catalans, per educar els nostres fills amb unes lleis que no són les nostres, per menysprear la nostra llengua i per no respectar les institucions i el poble de Catalunya.
Estic convençut que així ho faran i que els tindrem al nostre costat per fer campanya pel sí.
Lluís Corominas
Vicesecretari general de Coordinació Institucional de CDC
