President de CiU Terrassa i
Secretari d'Organització de CDC
Siguem seriosos: a Catalunya no existeix una majoria silenciosa. El que hi ha és una majoria silenciada. I vés per on, els que s'atribueixen la representativitat de la suposada majoria silenciosa, són els que impedeixen la consulta, a fi de silenciar la majoria i el poble sencer. Des del punt de vista democràtic no té cap mena de sentit ni defensa. Atribuir-se la representativitat de la suposada majoria silenciosa no deixa de ser un exercici de demagògia barroera, i tant aquest fet com el d’impedir una consulta, denoten una manca de sentit democràtic alarmant.
Perquè no és cert que la Constitució Espanyola de l’any 1978 impedeixi la consulta al poble català. Es que no hi va haver una consulta al poble català per tal de refrendar l’Estatut de Catalunya vigent? I en aquesta consulta, no van votar pas tots els espanyols. Per tant, es tracta d’una qüestió política, d’una decisió política per tal de possibilitar que el poble s’expressi democràticament, en un sentit o en un altre. Escudar-se en la Constitució del 1978, que hores d’ara, per alguns, és un text quasi sagrat i inalterable, és una excusa de mal pagador. Recordin que aquesta constitució, tan sagrada i inalterable, va ser modificada d’un dia per altre quan , seguint les exigències de la Unió Europea, es van introduir articles que feien referència als topalls de dèficit.
Catalunya és una nació, és un poble, i com a tal, té dret a l’autodeterminació. L’encaix amb Espanya s’ha intentat durant molts anys, pel dret i pel revés, ho ha intentat el president Pujol, ho ha intentat el president Maragall, i ambdós han arribat a la mateixa conclusió; estem en un escenari postestatutari, i com més aviat s’entengui, més aviat solucionarem el conflicte polític que tenim plantejat.
El poble, les persones organitzades en múltiples plataformes i entitats han fet un “sorpasso” de dimensions encara difícils de calibrar a la classe dirigent, política, financera, empresarial. La doble crisi, l’econòmica i la del procés d’autodeterminació, han desvetllat una consciència cívica i popular en la qual els polítics, i altres dirigents, hauran d’entendre, haurem d’entendre, que no tenim l’exclusivitat en la política i en la civilitat, i que una prometedora democràcia participativa, on la societat civil organitzada, i que reclama el seu protagonisme, està avançant. S’han acabat les èpoques de les partitocràcies i de presentar sofàs i tresillos a les eleccions, com el cínic sostenia.
I tot això en un context greu de crisi econòmica, que fa que el patiment de massa persones de la nostra societat sigui del tot intolerable. Alguna cosa ha fallat en la planificació econòmica espanyola, catalana i local als darrers anys. La bonança econòmica de què van gaudir alguns, institucions incloses, s’ha demostrat que tenia unes bases molt febles. La bombolla immobiliària i el seu esclat, la crisi financera i del deute, i la crisi de la política d’aparador i dels venedors de fum dels darrers governs, ens han dut a aquesta penosa situació.
La transició nacional que impulsa el poble, que ha de trobar objectivitat política i legitimitat en les institucions, no és només una transició d’estructures allunyades de la societat a a la qual ha de servir, sinó que ha de ser uns transició social, en què es preservin de manera realista, i amb la col·laboració de tots els sectors, els pilars fonamentals de l’estat del benestar, una educació, una sanitat, uns serveis socials, un accés a un habitatge digne, a l’altura de les possibilitats de la nació , i que no deixin ningú despenjat. L’agenda nacional és una cara de la moneda, l’altra és l’agenda social.
Pel que fa a la política municipal, constatem, per acabar, la manca clamorosa de projecte i de lideratge. Mentre Terrassa, malgrat les seves potencialitats, mostra dificultats excessives per a la seva recuperació, comparant, per exemple, la taxa d’atur amb poblacions semblants, l’equip de govern es dedica al màrqueting personal. L’episodi dels cinc alcaldes accidentals del més d’agost, amb llurs projectes de promoció personal, i davant l’absència clamorosa del titular, ens fan concloure que, de nou, les necessitats de partit passen per davant de les necessitats de ciutat.
http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/opinio/6740/majoria/silenciada
Siguem seriosos: a Catalunya no existeix una majoria silenciosa. El que hi ha és una majoria silenciada. I vés per on, els que s'atribueixen la representativitat de la suposada majoria silenciosa, són els que impedeixen la consulta, a fi de silenciar la majoria i el poble sencer. Des del punt de vista democràtic no té cap mena de sentit ni defensa. Atribuir-se la representativitat de la suposada majoria silenciosa no deixa de ser un exercici de demagògia barroera, i tant aquest fet com el d’impedir una consulta, denoten una manca de sentit democràtic alarmant.
Perquè no és cert que la Constitució Espanyola de l’any 1978 impedeixi la consulta al poble català. Es que no hi va haver una consulta al poble català per tal de refrendar l’Estatut de Catalunya vigent? I en aquesta consulta, no van votar pas tots els espanyols. Per tant, es tracta d’una qüestió política, d’una decisió política per tal de possibilitar que el poble s’expressi democràticament, en un sentit o en un altre. Escudar-se en la Constitució del 1978, que hores d’ara, per alguns, és un text quasi sagrat i inalterable, és una excusa de mal pagador. Recordin que aquesta constitució, tan sagrada i inalterable, va ser modificada d’un dia per altre quan , seguint les exigències de la Unió Europea, es van introduir articles que feien referència als topalls de dèficit.
Catalunya és una nació, és un poble, i com a tal, té dret a l’autodeterminació. L’encaix amb Espanya s’ha intentat durant molts anys, pel dret i pel revés, ho ha intentat el president Pujol, ho ha intentat el president Maragall, i ambdós han arribat a la mateixa conclusió; estem en un escenari postestatutari, i com més aviat s’entengui, més aviat solucionarem el conflicte polític que tenim plantejat.
El poble, les persones organitzades en múltiples plataformes i entitats han fet un “sorpasso” de dimensions encara difícils de calibrar a la classe dirigent, política, financera, empresarial. La doble crisi, l’econòmica i la del procés d’autodeterminació, han desvetllat una consciència cívica i popular en la qual els polítics, i altres dirigents, hauran d’entendre, haurem d’entendre, que no tenim l’exclusivitat en la política i en la civilitat, i que una prometedora democràcia participativa, on la societat civil organitzada, i que reclama el seu protagonisme, està avançant. S’han acabat les èpoques de les partitocràcies i de presentar sofàs i tresillos a les eleccions, com el cínic sostenia.
I tot això en un context greu de crisi econòmica, que fa que el patiment de massa persones de la nostra societat sigui del tot intolerable. Alguna cosa ha fallat en la planificació econòmica espanyola, catalana i local als darrers anys. La bonança econòmica de què van gaudir alguns, institucions incloses, s’ha demostrat que tenia unes bases molt febles. La bombolla immobiliària i el seu esclat, la crisi financera i del deute, i la crisi de la política d’aparador i dels venedors de fum dels darrers governs, ens han dut a aquesta penosa situació.
La transició nacional que impulsa el poble, que ha de trobar objectivitat política i legitimitat en les institucions, no és només una transició d’estructures allunyades de la societat a a la qual ha de servir, sinó que ha de ser uns transició social, en què es preservin de manera realista, i amb la col·laboració de tots els sectors, els pilars fonamentals de l’estat del benestar, una educació, una sanitat, uns serveis socials, un accés a un habitatge digne, a l’altura de les possibilitats de la nació , i que no deixin ningú despenjat. L’agenda nacional és una cara de la moneda, l’altra és l’agenda social.
Pel que fa a la política municipal, constatem, per acabar, la manca clamorosa de projecte i de lideratge. Mentre Terrassa, malgrat les seves potencialitats, mostra dificultats excessives per a la seva recuperació, comparant, per exemple, la taxa d’atur amb poblacions semblants, l’equip de govern es dedica al màrqueting personal. L’episodi dels cinc alcaldes accidentals del més d’agost, amb llurs projectes de promoció personal, i davant l’absència clamorosa del titular, ens fan concloure que, de nou, les necessitats de partit passen per davant de les necessitats de ciutat.
http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/opinio/6740/majoria/silenciada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada