Fets de Prats de Molló

Fets relacionats amb la invasió frustrada de la Garrotxa des de territori de l'Estat francès per un grup de militants d'Estat Català, preparada i dirigida per Francesc Macià; s'esdevingueren els primers dies de novembre de 1926.

El pla comportava la penetració de dues columnes —una procedent de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra, del coll d'Ares, a les quals havien d'incorporar-se militants de l'interior— que havien de convergir sobre Olot i ocupar-la, per tal de proclamar-hi la República Catalana. Macià, que havia llançat (1925) l' Emprèstit Pau Claris , destinat a subvencionar l'operació, reuní armament per a uns 400 homes —ell n'havia prevists 500—. Com que eren rars els catalans que tenien instrucció militar, es posà d'acord amb italians antifeixistes exiliats que haguessin fet la guerra, per tal que fessin d'instructors. Un d'aquests —Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i també els conjurats de Perpinyà i Macià i el seu estat major (4 de novembre), aquests a la vil•la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un centenar d'homes, 18 dels quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França; els caps (disset), amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic responsable, foren processats i jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i multes. El procés tingué molt de ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i Macià. Els lloctinents de Macià foren Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques, Josep Carner-Ribalta i Ventura Gassol per a les de propaganda, Josep Rovira, Martí Vilanova, els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A l'interior, els caps de la conjura eren Jaume Aiguader i Amadeu Bernadó.

Plantejament

El pla de l'atac consistia en crear dos grups de militars que, de matinada, travessarien la frontera que separa França amb Espanya (Catalunya Nord i Catalunya Sud) i s'endinsarien per camins de muntanya fins a prop d'Olot, on se'ls hi afegirien diversos grups més vinguts de l'interior. Un cop reunits, l'estratègia marcava caure per sorpresa per sobre la capital de la Garrotxa per atacar les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners de l'exèrcit espanyol. En aquest moment, aprofitarien l'acció per difondre la notícia de la nova proclamació de la República Catalana mitjançant una emissora que ells mateixos transportarien. S'esperava que, en rebre la notícia de l'operació, el poble català se sublevés contra l'Estat espanyol. Posteriorment, es marxaria cap a les Guilleries on s'instal•laria el campament base i es prosseguirien les operacions.

La idea sembla que va ser del propi Macià, qui havia estat coronel de l'exèrcit espanyol, i la decisió de dur-la a terme la va prendre la direcció d'Estat Català a l'exili francès, que era repartida en tres llocs. A Bois-Colombes (Alts del Sena) hi era Ventura Gassol i Rovira, Josep Bordas de la Cuesta, Josep Carner i Ribalta, Ernest Dalmau, Josep Rovira i Canals, Josep Marlès i Sans i Martí Vilanova i Purcallas; a Tolosa de Llenguadoc hi eren Roc Boronat i Font i Juli Figueres, i a Perpinyà Artur Coromines i Josep Esparç.[1]

Van intentar formar una mena d'exèrcit d'Estat Català amb desertors de l'exèrcit i exiliats. Per al seu finançament, el 23 d'abril del 1925 Macià va emetre l'Emprèstit Pau Claris (8.750.000 pessetes) que fou finançat pels catalans d'Amèrica. Macià nomenà com a lloctinents Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques, Josep Carner i Ribalta i Ventura Gassol i Rovira per a les de propaganda, Josep Rovira i Canals, Martí Vilanova, els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A l'interior s'encarregaven de captar voluntaris Jaume Aiguader i Miró i Amadeu Bernadó i Calcató.

També aconseguí que se li unissin 60 voluntaris antifeixistes italians, alguns d'ells veterans de guerra, com Ricciotti Garibaldi jr i Arturo Rizzoli, que també actuarien com a instructors militars. Aquests dos s'oferiren a comprar armes amb Boronat i Rovira, que foren amagades a vila Denise, llogada per Esparç. Macià era partidari de no dur a terme cap acció fins tenir reclutats i preparats entre 400 i 500 voluntaris, però les rivalitats entre els diferents dirigents del partit (com Daniel Cardona i Civit) per a obtenir el suport dels catalans d'Amèrica i el fet que els sectors més joves i radicals (Bandera Negra) duguessin a terme el fracassat complot del Garraf van empentar Macià a donar el vist i plau a l'operació abans de l'esperat.

El 30 d'octubre del 1926 Macià va donar ordre de mobilització i començaren l'entrenament militar a Sant Llorenç de Cerdans, on hi havia enterrades les armes.

El judici

Ricciotti Garibaldi resultà ser un agent secret de Benito Mussolini i advertí de les intencions a les autoritats espanyoles, qui en van advertir a les autoritats franceses. El 4 de novembre del 1926 avortaren l'intent. Van detenir a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa de Llenguadoc es dirigien a Sant Llorenç de Cerdans (on hi eren amagades les armes), mentre que a vila Denise (Prats de Molló) hi eren detinguts Macià i el seu estat major.

El 15 de novembre uns 86 reclutats foren deportats a Bèlgica i 42 més foren detinguts per a ser jutjats, dels quals nou eren italians. Finalment, però, només 17 foren duts a París per ser jutjats: el propi Macià, Josep Bordas de la Cuesta, Roc Boronat, Josep Carner i Ribalta, Ernest Dalmau, Josep Esparç, Ventura Gassol i Rovira, Josep Moragues, els germans Josep Lluís i Pere Morella, Abelard Tona i Nadalmai, Josep Rovira i Canals, Arturo Rizzoli, Martí Vilanova, Josep Fontbernat i Verdaguer, Ramon Fabregat i Arrufat i A. Coromines.

Tots 17 foren processats el 20 i el 22 de gener del 1927 a París. El seu advocat defensor fou Henri Torrès. Macià se'n va declarar únic responsable i va fer una declaració de principis en nom de tots, basada ens els principis d'independència, democràcia i revolució. Això va donar al procés molt de ressò, de manera que féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i la figura de Francesc Macià, qui assolirà el lideratge del nacionalisme català. Finalment, tant Macià com Garibaldi foren condemnats a sis mesos de presó, i els altres, a un mes i a pagar algunes multes.





FRANCESC MACIÀ (1859-1933)

(Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933)

Primer president de la Generalitat durant la II República Espanyola.

Tot i que Macià havia nascut a Vilanova i la Geltrú, sempre es va vincular molt amb les terres de Lleida. Després d'ingressar a l'exèrcit, va arribar a Lleida el 1887 fer fer-se càrrec de la Comandancia de Ingenieros Militares. El 1895 va assolir el grau de comandant i el 1904, el de tinent coronel. Les seves relacions amb els cercles econòmics de la plana lleidatana van determinar el seu matrimoni, el 1888, amb Eugènia Lamarca, filla d'un terratinent d'Alcarràs.

El 1907 va acceptar ser el candidat de Solidaritat Catalana per les Borges Blanques i Barcelona. Aleshores, sota l'amenaça de formació d'un tribunal d'honor, va renunciar voluntàriament a la carrera militar. Entre el 1907 i el 1923 va obtenir l'escó del districte de les Borges Blanques i va esdevenir un personatge important en els cercles polítics lleidatans. Alhora, experimentava una evolució política que feia augmentar la seva influència personal sobre el moviment nacionalista.


Va estar afiliat a la Lliga Regionalista fins al 1912, però d'una manera més nominal que efectiva. Decebut pel fracàs de la coalició Solidaritat Catalana, va començar a acostar-se al republicanisme catalanista i a l'obrerisme radical. Aquesta radicalització explica que posés en marxa el partit independentista Estat Català (1922).

Exiliat amb motiu del cop d'estat de Primo de Rivera, va iniciar una nova vida política com a conspirador incansable. És l'època de l'intent d'invasió de Catalunya des de Prats de Molló (1926), conspiració que va acabar amb la seva detenció per la policia francesa.

En tornar de l'exili el 1931, va participar en la creació d'Esquerra Republicana de Catalunya, formació de la qual va ser elegit president. Després de la victòria electoral del seu partit, el 14 d'abril de 1931 va proclamar l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques. Després de negociar amb el govern provisional de la república espanyola, va acceptar la creació de la Generalitat de Catalunya. En va ser president fins que va morir, el dia de Nadal de 1933. El seu enterrament va aplegar una multitud, la qual cosa demostra la popularitat de la seva figura. Tothom li deia amb simpatia "l'Avi", i es va convertir en un símbol de la voluntat d'afirmació nacional de Catalunya.