Pilar Rahola
Pel Govern d'Espanya el terme 'prioritat' significa coses diferents segons el lloc del mapa on se situï
De la mateixa manera que una justícia lenta no és justícia, tampoc una infraestructura tardana no és una bona infraestructura. I si arribar tard és arribar malament, arribar vint-i-quatre anys tard és una autèntica presa de pèl. Sens dubte ahir va ser un dia d'alegria, i no només perquè Rajoy i Mas hagin compartit vagó de tren i tal vegada algunes paraules, sinó sobretot perquè finalment tenim alta velocitat fins al cor de l'Empordà, porta d'Europa. L'AVE arriba a Figueres dues dècades després de l'enllaç Madrid-Sevilla, malgrat que l'any 98 el Congrés considerés prioritàries les dues línies. És evident que el terme prioritat pel Govern d'Espanya té significats diferents segons el lloc del mapa on se situï. I així aquesta prioritat, que va ser una reivindicació històrica de Catalunya molt abans que ningú a la Moncloa es plantegés l'alta velocitat, ha estat de tot menys prioritària. I mentre retardava fins a l'inexplicable una gran infraestructura que era clau per a la nostra competitivitat econòmica, l'Estat anava planejant una xarxa d'altes velocitats d'un cost tan astronòmic com la seva ingent manca de seny i de rendibilitat.
És així com l'Espanya que fica mà al fons de pensions per evitar el rescat (demolidor l'article de Der Spiegel titulat "El gran saqueig", com també ho va ser la denúncia d'Edward Hugh al Singulars de Jaume Barberà), que arrossega milions de ciutadans a l'atur i els governants dels quals no tenen ni idea de com resoldre el greuge, aquest país gaudeix, tanmateix, de la millor xarxa d'alta velocitat del món, amb el permís de la Xina. Però esclar, també és el país que premia amb un càrrec d'assessor de Telefónica l'home que va enganyar amb la solvència de Bankia quan va sortir a borsa. Surt Urdangarin de Telefónica i hi entra Rato: és fantàstica la tasca social de Telefónica amb els pobres. En qualsevol cas, la política d'infraestructures de l'Estat ha estat desastrosa: ha prioritzat l'alta velocitat amb criteris polítics i ha castigat els econòmics, ha abandonat les xarxes locals, ha posposat fins a l'indicible l'urgent corredor mediterrani i ha permès que Espanya estigués descavalcada d'Europa a canvi de connectar Madrid amb tot déu.
De Madrid al cel gràcies a l'alta velocitat, cosa que ha significat l'infern de les finances. Ara arriba finalment a Figueres i algun dia arribarà a París, si Espanya no s'enfonsa o Catalunya no se n'ha anat abans; però mentre inaugurem l'estació de Girona, el projecte del tren convencional s'estanca, la qual cosa rebla el clau de l'embogida estratègia que l'Estat té en infraestructures: fastuoses estacions d'alta velocitat on no hi va ningú i trens atapeïts de gent que no reben inversions. És una bogeria completa. Malgrat això, es va rebre amb alegria el dia d'ahir, encara que arribi vint-i-quatre anys tard. És el que passa quan no es té Estat propi, o quan se'n té un d'aliè que controla les finances.
És així com l'Espanya que fica mà al fons de pensions per evitar el rescat (demolidor l'article de Der Spiegel titulat "El gran saqueig", com també ho va ser la denúncia d'Edward Hugh al Singulars de Jaume Barberà), que arrossega milions de ciutadans a l'atur i els governants dels quals no tenen ni idea de com resoldre el greuge, aquest país gaudeix, tanmateix, de la millor xarxa d'alta velocitat del món, amb el permís de la Xina. Però esclar, també és el país que premia amb un càrrec d'assessor de Telefónica l'home que va enganyar amb la solvència de Bankia quan va sortir a borsa. Surt Urdangarin de Telefónica i hi entra Rato: és fantàstica la tasca social de Telefónica amb els pobres. En qualsevol cas, la política d'infraestructures de l'Estat ha estat desastrosa: ha prioritzat l'alta velocitat amb criteris polítics i ha castigat els econòmics, ha abandonat les xarxes locals, ha posposat fins a l'indicible l'urgent corredor mediterrani i ha permès que Espanya estigués descavalcada d'Europa a canvi de connectar Madrid amb tot déu.
De Madrid al cel gràcies a l'alta velocitat, cosa que ha significat l'infern de les finances. Ara arriba finalment a Figueres i algun dia arribarà a París, si Espanya no s'enfonsa o Catalunya no se n'ha anat abans; però mentre inaugurem l'estació de Girona, el projecte del tren convencional s'estanca, la qual cosa rebla el clau de l'embogida estratègia que l'Estat té en infraestructures: fastuoses estacions d'alta velocitat on no hi va ningú i trens atapeïts de gent que no reben inversions. És una bogeria completa. Malgrat això, es va rebre amb alegria el dia d'ahir, encara que arribi vint-i-quatre anys tard. És el que passa quan no es té Estat propi, o quan se'n té un d'aliè que controla les finances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada