L'orgull de pertànyer al món local
“L' alcalde que ha hagut de tancar un servei, o apujar les quotes en un servei que té demanda, s'ha sentit com si li arrenquessin un ull.” Amb aquesta frase, Buch resumeix el que suposa al seu parer pertànyer al món local, una experiència que considera totalment gratificant. “Sembla mentida, però si et diuen una sola cosa bona que has fet, té molt més pes que tres de dolentes”, resumeix.
.jpg)
“Ara tothom analitza què va fallar en l'època en què hi havia bonança però ningú va preveure què passaria quan acabés”
“No demanem més diners perquè sí; si no ens el milloren, que ens aprimin les obligacions”
“En lloc d'intentar-nos convèncer, el que fan és imposar, i això fabrica més persones que estan en contra seu”
Alcalde de Premià de Mar, es va fer càrrec de la presidència de l'Associació Catalana de Municipis (ACM) arran de les últimes eleccions municipals.
L'11 de febrer celebraran la quinzena assemblea. La població sap què és l'ACM?
La pretensió és que els municipis que en formen part rebin uns serveis que cada cop són més potents. Els que en formen part hi surten guanyant, perquè obtenen assessorament i serveis que per ells no tindrien.
Fa anys que es parla de la fusió de l'ACM i l'FMC. Té sentit que a Catalunya hi hagi dues entitats municipalistes? No es fa perquè l'una és controlada per CiU i l'altra, pel PSC?
És d'aquelles coses que sempre s'han comentat. Jo crec que ens separen dues grans coses, sense ànim de desprestigiar ningú. L'ACM té dos trets molt importants: l'un, que és genuïnament catalana i no depèn de cap altra estructura estatal; l'altre, que sempre hem defensat tots els municipis igual, independentment del nombre d'habitants que tinguin. El món local català és aquella Catalunya que deia Prat de la Riba, en el sentit que els serveis han d'arribar a tot arreu i que no hi hagi ciutadans de primera i de segona. En altres entitats això no és així, i n'hi ha que pesen més que d'altres a causa del volum de població.
El món local és el pal de paller de les administracions, però sempre ha estat la germana pobra. Es parla molt d'un nou sistema de finançament que mai arriba i, en el context actual de crisi, fins i tot ja hi ha ajuntaments que han de fer ERO.
Tot es pot plantejar i replantejar. A vegades som bons en l'anàlisi i no en la previsió. Ara tothom analitza què va fallar en l'època de bonança, però ningú va preveure què passaria quan acabés. Per tant, tot és plantejable: lleis, finançaments..., donant més i millors serveis.
D'acord que les coses van anar bé. Però la queixa per les limitacions del finançament local no es produeix ara per la crisi.
No, evidentment. Fa 30 anys que se'n parla. Els ajuntaments no demanem que ens donin més diners perquè sí. A vegades no és tant que cobris més a final de mes, sinó que es poden trobar altres fórmules. Per exemple, si et treuen obligacions pots rendibilitzar més els mateixos diners. En època de creixement s'han fet lleis que potser tenien sentit en aquell moment, però que ara caldria reformular. No podem acceptar noves lleis que diguin: això que ho paguin els ajuntaments. Si Estat i Generalitat canvien coses per simplificar i estalviar, també s'ha de fer per als ajuntaments. No qüestionem les lleis, sinó les obligacions que ens imposen sense que ningú ens ho pagui.
Però ja ha arribat el moment en què s'afecten serveis. Per exemple, molts municipis han hagut de tancar llars d'infants.
Aquest és un servei no obligatori. És com una família que es planteja què fa amb el sou i prioritza allò que li és obligatori. Els ajuntaments també han hagut de prioritzar les obligacions perquè se'ls ha reduït l'ingrés. Per què diem que no només ha d'anar lligat al finançament? Perquè insisteixo: també se'ns poden aprimar les obligacions. Un de cada quatre serveis que presta un consistori és no obligatori. De tots els impostos que paguem a l'Estat espanyol, un 13% retorna als ajuntaments. Si aquest 13% puja al 15% és millor. Però si se'ns treu aquest servei no obligatori, també milloren les finances. També hem de tenir molt clar què podem fer als ajuntaments i què no. Determinats pobles, per la seva casuística, tenen possibilitat de més ingressos. El que no les té, potser no ha d'aspirar al que té el veí.
Una de les propostes amb què s'ha mostrat més bel·ligerant l'ACM és amb la voluntat de Madrid d'agrupar pobles i eliminar els més petits.
Madrid no ha respectat mai els ajuntaments. Sempre els ha considerat una administració de segona o de tercera, quan som els que hem tingut més seny. Els ajuntaments representem el 4% de l'endeutament públic estatal. I d'aquest, un 25% és de la ciutat de Madrid. Del de Catalunya, un 80% és dels ajuntaments grans i el 20% dels petits. Per això posem el crit al cel. Lleida, la demarcació catalana amb més territori, quedaria amb un sol municipi. Els petits s'han de suprimir? No. Estem d'acord amb la previsió de la llei en el sentit que es puguin limitar els sous dels alcaldes i els regidors. Però no en fem una causa! Que amb el que es cobra en el món local a la majoria de municipis, ningú s'hi guanya la vida i la dedicació és molt gran!
Qui hi té més a jugar, en aquest terreny?
A mi l'Estat em recorda el nen que és més gran que els altres i n'abusa. Aquesta és l'actitud que té Madrid. Si eliminem pobles deu ser per una raó. Però si és l'econòmica, han explicat què val? Han explicat què costa un ministeri descentralitzat o mantenir serveis que ja prestem a Catalunya i ells dupliquen? Hi tenen molt més a jugar en altres camps que no pas en el món local. Si el problema és que volen dir que han racionalitzat l'administració, parlem-ne. La mitjana a Europa és de 130 ajuntaments per cada milió d'habitants. A Itàlia, 136; a Alemanya, 139, i a l'Estat espanyol, 183. A Catalunya, 126. N'hi ha molts que han de fer els deures abans que els catalans.
Admetrà que a Catalunya hi ha molts nivells d'administració.
Prescindim d'alguna cosa? Fem-ho bé. L'objectiu primer ha de ser serveis de primera. El segon, economitzar. No es pot entrar fent soroll i no fer res, que és el que fa l'Estat. S'han de reduir els consells comarcals? Parlem-ne. El govern català els aprimarà amb voluntat de servei, perquè hi ha comarques que, per les seves característiques, necessiten consells molt potents. En d'altres potser no cal.
L'Estat està espantat? Li ho dic per la fal·lera de la delegada De Luna perquè hi hagi banderes espanyoles als municipis.
Amb això l'Estat demostra què és. En lloc de convèncer, imposa. I això fabrica més persones que estan en contra seu. Quan veus mitjans de comunicació que insulten Catalunya, ministres que volen espanyolitzar, amenaces als nostres avis de no cobrar la pensió, òrgans policials que s'inventen informes... L'actitud de l'Estat envers Catalunya voreja el maltractament. És normal que la gent se n'atipi. De Luna representa l'espanyolisme ranci, recentralitzador.
Com veu el procés engegat pel Parlament amb la Declaració de Sobirania?
És normal que la gent comenci a tenir desafecció cap a un estat que no entén com és un territori d'aquest estat. Abans potser la independència o les ganes de fer un pas més era per als romàntics. Ara la majoria veuen que això és insuportable i que no s'aguanta. Hi ha unes condicions massa diferenciades i a més ens en volen fer culpables a nosaltres. L'última oportunitat va ser el pacte fiscal, i a hores d'ara el que tenim és un gir democràtic, que la gent pugui decidir. Serem sobirans o no, però s'ha de poder triar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada