La pau d’Utrecht

Joaquim Albareda
Catedràtic d'història moderna
de la Universitat Pompeu Fabra

La signatura de la pau d'Utrecht (1713), que posava fi al llarg conflicte internacional començat el 1702, la guerra de Successió d'Espanya, s'ha de considerar des de dos punts de vista.


En primer lloc, restablia una pau anhelada per tothom, atès que aquella guerra mundial havia costat 1.251.000 vides i havia empobrit els principals països implicats. D'una altra banda, va comportar una novetat important en l'ordre internacional: per damunt dels interessos de les cases dinàstiques s'establia un dret racional. Per exemple, s'imposà la renúncia dels Borbó a governar alhora a França i Espanya. També establia un nou equilibri europeu, amb una certa igualtat entre els països poderosos, per bé que els britànics, guanyadors de la guerra, esdevenien una potència indiscutible. Quant a la monarquia hispànica, la gran paradoxa és que si el 1700 un 'partit nacional' castellà es va mobilitzar en favor d'un Borbó per ocupar el tron pensant que seria la millor garantia per a mantenir la integritat territorial del regne, el resultat d'Utrecht fou totalment contrari a aquestes expectatives: la pèrdua de Gibraltar, Menorca, els Països Baïxos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda les importants concessions comercials als britànics ('asiento de negros' i 'navío de permiso' a les Índies) confirmen el declivi d'Espanya en l'escena internacional. Això sí: els Borbó van aconseguir d'entronitzar-hi un de la seva dinastia.

En relació amb el 'cas dels catalans', Utrecht va significar la renúncia dels britànics a garantir les constitucions, en contra d'allò que el plenipotenciari de la reina Anna, Mitford Crow, s'havia compromès a fer en el moment de signar el pacte de Gènova el juny del 1705. En aquell pacte els catalans s'havien compromès a donar suport a les tropes angleses per posar al tron l'arxiduc Carles III. No és que els britànics hi renunciessin d'entrada. De fet, els intents del seu ambaixador a Madrid, Lexington, van ser reiterats. Però a l'últim moment el ministre britànic Bolingbroke, després d'haver insistit que es respectessin 'els antics drets dels catalans', arran de la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans 'tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles'. Significava, ras i curt, la liquidació. De poc va servir que l'ambaixador català Pau Ignasi de Dalmases fos rebut per la reina Anna, a qui va demanar suport recordant-li en un sentit discurs que els catalans s'havien implicat en la guerra per incitació dels anglesos i que, en definitiva, lluitaven per unes lleis i unes llibertats semblants a aquelles de què gaudien ells. O que un grup de vint-i-quatre whigs (partit aleshores a l'oposició) de la Cambra dels Lords presentés una súplica a la reina per tal que els catalans poguessin conservar les seves 'llibertats, tan valuoses per a ells i, així, continuar gaudint de llurs justos i antics privilegis'.


Resolt aquest obstacle –innegociable, segons les instruccions que va donar als plenipotenciaris–, Felip V tenia les mans lliures, bo i apel·lant al 'justo derecho de conquista', per a liquidar l'estat català i posar fi a la monarquia composta dels Àustria. Aleshores instaurà la Nova Planta, absolutista, uniformitzadora, jeràrquica i militaritzada. Fou un retrocés indiscutible en termes de modernitat política, perquè el sistema abolit, basat en una concepció política que podríem qualificar de 'republicanisme monàrquic', en què el poder del rei era limitat per les constitucions, s'orientava cap al camí del parlamentarisme. Es tractava d'un sistema que feia possible una remarcable participació política de l'home comú en les institucions. La defensa (mitjançant una solidaritat interclassista) d'aquestes llibertats que eren amenaçades és, justament, una de les claus per a entendre la resistència dels catalans durant tretze mesos, un cop abandonats pels aliats, fins a l'entrada a Barcelona de les tropes borbòniques l'11 de setembre de 1714.

http://www.casdelscatalans.cat/fase2/index.php?opcio=utrecht