Esperit català
18 de gener de 2014
Catalunya és notícia. La que, segons el nostre gran escriptor Josep Pla, va ser definida com “la regió més occidental d’Itàlia” guanya l’atenció perquè, malgrat immensos problemes, és pionera en modernitat, en innovació, en benestar. També ho és perquè des de 2010 ha iniciat el camí per consultar els seus ciutadans, per primer cop, si volen esdevenir un Estat d’Europa. Un procés democràtic, pacífic i que no vol excloure ningú.
La proposta d’un Estat propi és tot el contrari del victimisme. Allò que avui dóna energia i fa créixer l’entusiasme per la causa catalana és precisament la seva actitud constructiva: no es vol atacar Espanya, volem simplement votar per decidir el nostre futur. El moviment per la sobirania nacional catalana no té res contra els ciutadans espanyols; el problema és amb els poders de l’Estat espanyol, perquè contra la societat catalana hi ha, a més de la manca de reconeixement, un tracte injust i lesiu. Som una nació d’Europa, som europeus, ho volem continuar sent i volem expressar-ho votant.
En cap cas el moviment sobiranista català és expressió d’un nacionalisme ètnic, victimista i antiespanyol. El catalanisme sempre ha estat cívic, un factor de modernització i obertura en una Espanya tradicionalment tancada. Durant el franquisme, el partit comunista català, el PSUC, fidel seguidor de Berlinguer, va ser clau per vincular a la tradició catalana el moviment obrer i la immigració provinent de les regions més pobres d’Espanya.
El president Jordi Pujol, fundador del meu partit, Convergència Democràtica, empresonat durant el franquisme, és l’autor de la que encara avui és la definició més acceptada: “És català qui viu i treballa a Catalunya i en vol ser”. A la cadena humana que l’11 de setembre passat va reunir 2 milions de persones s’hi parlaven moltes llengües: català, castellà, i també àrab i romanès. Catalunya és una terra on el que compta realment no és el propi origen, sinó el destí que es busca.
Els governs encapçalats pel meu partit han decidit donar cobertura sanitària pública a tots els immigrants. El meu predecessor, el president José Montilla, va néixer a Andalusia, al sud d’Espanya. Com recorda el professor Francesc-Marc Àlvaro, els experts internacionals més acreditats situen el cas català entre els moviments nacionals basats en el jus soli, molt diferents i allunyats dels nacionalismes ètnics, excloents i agressius, basats en el jus sanguinis.
La Unió Europea té també una llarga tradició com a terra d’acollida de persones que hi arriben en busca d’un futur, però ens cal millorar en polítiques de col•laboració entre tots els estats membres. També volem polítiques socials d’abast europeu que tinguin ben presents els drets, la dignitat i el respecte que mereixen tots els éssers humans, independentment de la seva procedència, raça o religió.
Acabo amb les paraules de Fermí Santamaria, alcalde català d’un poble petit i del meu mateix partit; va néixer a Cadis, Andalusia, d’on va marxar als 18 anys cap a Catalunya, com tants d’altres, per llaurar-se un futur millor. Ell sempre explica el que li va dir la seva mare en marxar: “No t’oblidis mai de la terra que t’ha vist néixer, però treballa i lluita per la que et veurà créixer”. Això és Catalunya.
Artur Mas
President de Catalunya
Aquesta és la traducció de l’article del president Mas al diari La Repubblica. S'adjunta el PDF del diari.
Fitxers adjunts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada