- El transport aeri a Catalunya experimenta un creixement important, molt significatiu pel que fa especialment al principal aeroport del país, Barcelona-El Prat que avança en l’objectiu de ser un hub intercontinental
Barcelona-El Prat és la joia de la corona del sector aeroportuari català. Va tancar l’any 2013 amb 35,2 milions de viatgers, assolint per segon any consecutiu la millor xifra de viatgers de tota la seva història. La distància entre Barcelona i Madrid encara s’ha escurçat més durant el 2013 i es limita a 4,5 milions de viatgers, quan fa només cinc anys la distància entre ambdues instal•lacions superava els 20 milions de passatgers. Amb el de Barcelona-El Prat són cinc els aeroports comercials catalans: Girona, Reus, Lleida-Alguaire i, a partir de l’estiu vinent, Andorra-La Seu. Tots ells han especialitzat la seva activitat i, per tant, complementen la seva oferta amb l’objectiu d’actuar com a dinamitzadors econòmics del territori.
En el cas del de Barcelona, en els darrers anys ha protagonitzat avenços significatius per ser un hub intercontinental i convertir-se en el pont natural entre Àsia i Amèrica. Prova d’això és que la companyia dels Emirats Àrabs Units, Emirates, ha apostat per Barcelona com a base regular, a partir d’aquest mes de febrer, de l’Airbus A380, l’avió de passatgers més gran del món, per fer la ruta Dubai-Barcelona.
Així, si ho avaluem pel nombre de passatgers intercontinentals directes, és a dir, que volen entre Barcelona i un altre aeroport del món sense passar per un aeroport de connexió, l’evolució els darrers anys també ha estat de creixement. Així, si el 2007 eren poc més d’1 milió els viatgers intercontinentals directes amb origen o destinació a l’aeroport de Barcelona, el 2013 la xifra superava els 2,5 milions. Però el potencial de Barcelona per seguir sumant passatgers intercontinentals no està esgotat: l’aeroport i la ciutat acrediten una demanda no satisfeta de noves rutes de llarg recorregut amb els principals mercats del planeta, i especialment amb les economies emergents de l’Amèrica del Sud (Brasil, Argentina, Xile, Colòmbia...) i del continent asiàtic (Índia, Xina, Corea, Japó, Malàisia...).
Barcelona està construint una estratègia que passa per esdevenir el hub natural de connexió entre Àsia i Amèrica, especialment entre l’Extrem Orient i l’Amèrica Llatina, que ja ha començat a donar els primers resultats: la ruta de Singapore Airlines, entre Singapur i Barcelona, amb extensió a Sao Paulo, n’és un bon exemple. Actualment d’altres companyies aèries del món estan avaluant la viabilitat d’operar rutes sota aquest plantejament, posant en relació els dos continents.
Girona i Reus també actuen com a porta d’entrada a Catalunya per a centenars de milers de viatgers (2,5 milions des de Girona i més d’1 milió a Reus), mentre que Lleida-Alguaire capta cada temporada d’hivern prop de 30.000 esquiadors britànics que es dirigeixen al Pirineu català o a Andorra. Finalment, l’estiu vinent entrarà en servei l’aeroport d’Andorra-La Seu, que ja ha rebut autorització per operar vols comercials d’avions de fins a 50 places i serveis d’aerotaxis.
En el cas del de Barcelona, en els darrers anys ha protagonitzat avenços significatius per ser un hub intercontinental i convertir-se en el pont natural entre Àsia i Amèrica. Prova d’això és que la companyia dels Emirats Àrabs Units, Emirates, ha apostat per Barcelona com a base regular, a partir d’aquest mes de febrer, de l’Airbus A380, l’avió de passatgers més gran del món, per fer la ruta Dubai-Barcelona.
Així, si ho avaluem pel nombre de passatgers intercontinentals directes, és a dir, que volen entre Barcelona i un altre aeroport del món sense passar per un aeroport de connexió, l’evolució els darrers anys també ha estat de creixement. Així, si el 2007 eren poc més d’1 milió els viatgers intercontinentals directes amb origen o destinació a l’aeroport de Barcelona, el 2013 la xifra superava els 2,5 milions. Però el potencial de Barcelona per seguir sumant passatgers intercontinentals no està esgotat: l’aeroport i la ciutat acrediten una demanda no satisfeta de noves rutes de llarg recorregut amb els principals mercats del planeta, i especialment amb les economies emergents de l’Amèrica del Sud (Brasil, Argentina, Xile, Colòmbia...) i del continent asiàtic (Índia, Xina, Corea, Japó, Malàisia...).
Barcelona està construint una estratègia que passa per esdevenir el hub natural de connexió entre Àsia i Amèrica, especialment entre l’Extrem Orient i l’Amèrica Llatina, que ja ha començat a donar els primers resultats: la ruta de Singapore Airlines, entre Singapur i Barcelona, amb extensió a Sao Paulo, n’és un bon exemple. Actualment d’altres companyies aèries del món estan avaluant la viabilitat d’operar rutes sota aquest plantejament, posant en relació els dos continents.
Girona i Reus també actuen com a porta d’entrada a Catalunya per a centenars de milers de viatgers (2,5 milions des de Girona i més d’1 milió a Reus), mentre que Lleida-Alguaire capta cada temporada d’hivern prop de 30.000 esquiadors britànics que es dirigeixen al Pirineu català o a Andorra. Finalment, l’estiu vinent entrarà en servei l’aeroport d’Andorra-La Seu, que ja ha rebut autorització per operar vols comercials d’avions de fins a 50 places i serveis d’aerotaxis.
Infografia sobre els aeroports de Catalunya, una infraestructura clau en procés de creixement
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada